augmentatius

Tristament, a les zones de Catalunya on hi ha més presència del castellà se sent dir 'programón', 'problemón', 'temazo', etc. Però en català tenim formes molt productives de fer els augmentatius. D'aquesta manera, la nostra parla no sonarà lletja.

▶️ Augmentatius, són tres terminacions anomenades sufixos.

🔹 às, assa, assos, asses (s'aplica a noms i alguns adjectius):

programàs, planàs, cabellàs, puntàs, partidàs, discàs, ullàs, problemàs, temàs, cotxàs, bonàs, gossàs, gatàs, veuassa, cassasa, portassa, etc.

🔹ot, ota, ots, otes (s'aplica a noms i alguns adjectius):

ocellot, tristot, cullerot, braçot, marranot, manota, bestiota, pedrota, tacota, etc.

🔹arro, arra, arros, arres (s'aplica només a alguns noms):

cotxarro, veuarra, cagarro, etc.

▶️ Amb un efecte similar tenim un superlatiu:

🔹 íssim, íssima (s'aplica a adjectius i adverbis):

guapíssim, altíssim, baixíssim, boníssim, dolentíssim, conegudíssim, tardíssim, llunyíssim, justíssim, etc.

▶️ Algunes paraules poden rebre l'augmentatiu de diferents formes. Per exemple:

cotxàs/cotxarro

manassa/manota

veuassa/veuarra

🔹El parlant s'adonarà per si sol de la conveniència de fer servir una forma o una altra i si una paraula pot rebre un augmentatiu o no, perquè veurà que queda bé o malament. Per exemple:

ràdio > radiassa? radiarra? radiota? (potser radiota sona millor 🤔)

ordinador > ordinadoràs? ordinadorarro? ordinadorot? (deixem-ho en ordinador gros o "quin ordinador, mare meva!")

No sempre queda bé un augmentatiu (en castellà passa igual), i no hem d'abusar-ne (en castellà se n'abusa). Dit això, de vegades el fet que sembli no quedar bé un augmentatiu pot ser simplement per causa del seu poc ús en una paraula concreta, cosa que fa que la nostra orella la rebi amb disgust. En realitat, els diferents augmentatius estan preparats per utilitzar-se en una ampla varietat de vocabulari.

🔹En castellà s'acostuma a fer servir azo, no només com augmentiu, sinó per expressar una acció sobtada, brusca. Per exemple: dar un bastonazo, pelotazo, garrotazo, codazo, manotazo, latigazo, escopetazo, portazo, volantazo etc. En aquests casos, en què no descrivim una cosa grossa o impactant, sinó que parlem d'una acció, en català NO fem servir cap augmentatiu, sinó el sufix ada. Per exemple:

bastonazo > bastonada

pelotazo > pilotada

garrotazo > garrotada

codazo > colçada

manotazo > manotada

latigazo > fuetada

escopetazo > escopetada

brochazo > brotxada

frenazo > frenada

lametazos > llepada

navajazo > navallada

pinchazo > puntxada

manguerazo > aiguada

carpetazo > carpetada

sablazo > pispada, clatellada (en el sentit de preu car o abusiu)

🔹Per tant, diferenciem, per exemple:

manassa o manota > mà grossa

manotada > cop amb la mà

pilotassa > pilota grossa

pilotada > cop fort amb una pilota

🔹De vegades, però, hem de fer servir altres fórmules. Per exemple:

pantallazo > fer una captura de pantalla (i no una pantallada)

flechazo > flaix d'amor, amor a primera vista, fiblada d'amor, amor sobtat, etc (i no fletxada)

portazo > cop de porta (i no portada)

volantazo > cop de volant (i no volantada)

cabezazo > cop de cap (i no capada)

martillazo > cop de martell (i no martellada)

porrazo > cop de porra (i no porrada)

pistoletazo > tret de sortida (i no pistolada)

❗ És lleig i antinatural el sufix asso, que ve de la pronunciació catalana de azo. Per exemple: punyetasso, manguerasso, portasso, volantasso, etc.

🔹 També el sufix castellà ón pot referir-se a una acció concreta o a un estat. En aquest cas, també el sufix català ada seria equivalent. Per exemple:

apretón (de manos) > encaixada

parón > aturada

revolcón > rebolcada

refregón > refregada

remojón > remullada

reventón > rebentada

tirón > estirada, estrebada

colocón > col·locada, flipada

subidón > col·locada, flipada, enfilada

🔹Hi ha altres casos en què el castellà fa servir ón i que el català usa altres terminacions diferents a les esmentades fins ara. Per exemple:

juguetón > juganer

peleón > baralladís

borrón > esborrall

tachón > esborradura

tardón > triganer, tardà, tardaner

❗També hem de tenir en compte que no hi ha necessitat de copiar qualsevol forma castellana de dir les coses i intentar fer un equivalent en català. Cada llengua té la seva manera i personalitat pròpia, i si parlem català hem de respectar els seus trets característics per tal de transmetre naturalitat i que soni bé el que diem.