Com ha de ser el meu català?

I tu, parles un català correcte? 😏

Bé, aquest és un tema relliscós i complicat, perquè per als catalans la llengua és el pal de paller de la seva identitat. A més, el català ha estat perseguit i prohibit en molts àmbits durant molt de temps, i encara avui és motiu d'atac per part d'alguns. També la llengua pateix diferents anomalies que els organismes competents no saben resoldre, de moment. Però, primer de tot, analitzem la seva situació actual i d'on ens ve.

Per causa de la situació subordinada del català envers el castellà, el català ha patit una castellanització anormal i antinatural en les darreres dècades, tot i que ja als segles XVIII i XIX es podia percebre clarament aquest problema. Abans d'això, català i castellà s'havien influenciat més o menys d'una forma natural, cosa comprensible entre dues llengües en contacte i en posicions similars. De fet, el castellà conté un bon grapat de catalanismes. Però la cosa va canviar.

A principis del segle XX, Pompeu Fabra era conscient del problema i va ser molt restrictiu en la seva normativa, pensant que així el problema tendiria a disminuir. L'obra de Fabra va tenir molt d'èxit i va ser fonamental, però, ai las, el que no sabia Fabra és que hi hauria una dictadura espanyola de 40 anys, i que Catalunya rebria una migració massiva de gent castellanoparlant que, en general i per diferents motius, no van aprendre català. De cop i volta, el castellà començava a guanyar terreny, mentre que abans d'aquestes onades migratòries només al voltant d'un 20% de la població l'acostumava a parlar. A sobre, el català començava a quedar esquitxat de noves paraules i expressions alienes a la seva dinàmica pròpia, i perdia així naturalitat.

Al català encara li queda molta vida, és cert, però la seva situació és delicada. La dèria de castellanitzar les converses per causa de la presència d'algú que no sap parlar català o que no vol parlar-lo, tot i que l'entén, és un problema greu. Començar les converses en castellà amb desconeguts, sense raó aparent, tampoc hi ajuda. Per tant, tenim costums molt contraproduents per al català que els propis catalanoparlants hem d'evitar ara. Cal canviar-ne el xip. 

Per altra banda, el català encara no està gaire present en alguns àmbits, sobretot relacionats amb l'entreteniment i el consum, com el cinema, les plataformes de streaming, l'etiquetatge, etc. Aquí haurien de ser els organismes competents els qui se n'encarreguessin.

Ara que hem repassat aquests detalls, quin català hem de parlar?

El treball de Fabra va ser molt important perquè va endreçar la llengua en tots els sentits i la va purificar. Molts castellanismes es van deixar de dir i d'escriure. Però no tots, i la seva obra no va contenir la castellanització de les darreres dècades. Per això cal tenir consciència lingüística per saber com hem de parlar aprofitant la riquesa i l'espontaneïtat de la llengua, sense malmetre-la innecessàriament i, alhora, sense haver de parlar un català artificiós o massa forçat.

Des de fa un temps, hi ha una lluita entre dos sectors lingüístics sobre el model de llengua més adient. 

Hi ha un sector que és tan purista que fins i tot els castellanismes introduïts i assimilats al català des de fa segles, i inclús normatius, no els accepta. Aquest sector, amb molt bones intencions, ens presenta un català supergenuí i idealitzat que, per aquest precís motiu, és molt difícil d'establir a la societat de carrer. A més, és gent que va tan enllà en les seves pretensions lingüístiques que, a vegades, genera molta confusió al parlant que no entén gaire de llengua. L'altre sector, per contra, és més flexible i demana que la normativa sigui menys restrictiva, sobretot a l'àmbit col·loquial de la llengua. 

Jo m'identifico a mig camí entre les dues maneres de veure el català. Flexibilitat sí, però no tot s'hi val. Per això, tal com anem, sembla que el parlant ha de tenir el seu propi llibre d'estil, i jo espero ajudar-te en aquesta tasca. 

Primerament, has de saber que hem de diferenciar els registres. N'hi ha un de formal, en què s'espera respectar la normativa d'una forma considerable, i un d'informal, en què podem incloure el llenguatge col·loquial, juvenil, groller i infantil. Seria genial que el diccionari normatiu català (DIEC) fos capaç d'incloure-hi totes les variants i deformacions col·loquials pròpies amb la seva corresponent identificació, però, de moment, sembla que no hi podem comptar. Que sàpigues, per tant, que el diccionari és una guia especialment útil per a registres formals, només. Fora d'aquí el parlant ha de tenir criteris propis. Ara en veuràs alguns exemples i també analitzarem algunes pautes generals per saber com hauria de ser el nostre català sense dogmatismes infructífers i, alhora, sense deixadesa.

Fins fa poc, la normativa no acceptava poder en el sentit de potser, i encara continua sense acceptar moltes variants pròpies com allavòrens, allavors, allavores, llavons, allavons (en comptes de llavors), naltros, valtros (en comptes de nosaltres i vosaltres), etc. Com aquestes hi ha més paraules i expressions que són col·loquialismes interns del català que la normativa bandeja. Però, tot allò que sigui evolució o deformació pròpia és admissible i recomanable fer servir, com a mínim en registres informals, digui el que digui la normativa. És a dir, que aquest català fora de la normativa és correcte. Els comunicadors i humoristes haurien d'explorar aquesta evolució pròpia per tal de generar tendències que arrelin al carrer, sense sempre dependre del castellà. 

A vegades també formem paraules no normatives derivades de paraules normatives amb els recursos que té la la nostra llengua. Si la paraula està ben formada, és una paraula correcta, encara que no normativa. No hem de pensar que parlem malament el català pel simple fet de dir coses que no surten al diccionari. La cosa no va així.

També el català tendeix a aglutinar, com per exemple sisplau (si us plau), deunidó (Déu-n'hi-do), esclar (és clar), aviam (a veure + vejam), etc. La normativa bandeja aquestes formes, però en registres informals de la parla oral i escrita no haurien de ser un problema. Totes són evolucions internes de la llengua.

Pel que fa als castellanismes no normatius, en general podem refiar-nos de la nostra intuïció. És evident que si dic Avui m'he llevat amb ojeras alguna cosa falla. Similar al so de la jota castellana en català tenim algunes interjeccions com haha, ehem o ahà, i el verb caló halar, però sempre amb hac i sonant diferent, més suau, perquè en realitat és una hac aspirada. La jota castellana és un so que sona lleig en català, per tant, si a la nostra parla hi apareix, compte! (I sí, he escrit haha i no ha! ha!, com diu la normativa, que no cal ser perepunyetes). Per cert, al segle XIX la majoria dels catalans eren incapaços de pronunciar la jota castellana, per això tothom deia quefe en comptes de jefe (en català podem dir cap o la forma cap de feina si és necessari evitar ambigüitats). El mot maco, de fet, ens ve de la mala pronunciació del castellà majo. 

Els augmentatius castellans infiltrats en català també són lletjos i no sonen bé. Per exemple, Quin temazo he escoltat avui. Intentar adaptar-lo dient temasso és força matusser, i més quan en català tenim derivacions naturals que resulten en temàs o temarro, les formes lògiques de dir-ho. Aquí també hem de vigilar amb aquest so de la zeta castellana, perquè en català no existeix. 

Una cosa que queda terriblement lletja és barrejar català i castellà sense solta ni volta, o deixar anar de cop una dita castellana sense un motiu aparent. És cert, pot haver-hi excepcions, i no hem de ser dogmàtics fins al punt de ser repel·lents, però generalment és un problema de deixadesa o desconeixement de qui parla, sobretot si s'ha criat en castellà. Aquesta anomalia, però, de vegades s'encomana al catalanoparlant de tota la vida, i això ja és un problema encara més gros. 

Si parlem català hem d'intentar dir les coses en català, fer humor en català i dir-nos coses boniques en català. Sona lògic, oi? Per això va bé repassar les locucions, frases fetes i refranys més típics, perquè no ens agafi per sorpresa i se'ns escapi la castellanada grossa. I si se'ns escapa la castellanada grossa, no passa res, busquem com es diu en català. Aquesta llista t'ajudarà. I una cosa més! Que no et faci vergonya dir en català una cosa perquè penses que el teu oient no l'entendrà o perquè saps que ell no la diu així. Això mai! 

Ara bé, de vegades la cosa es complica i hem d'entendre una mica més el rerefons de tot plegat.

Un altre tema serien els substantius agafats de la primera persona del singular d'indicatiu. I què vol dir això?

En català normatiu, si gastem fem despeses, si apanyem fem arranjaments, i si ens enfadem, portem a sobre un enuig, un disgust, una enrabiada o una empipada. Això d'agafar el substantiu d'un altre verb quan al carrer ja estan plenament esteses les formes gasto, apanyo i enfado no sembla tenir gaire sentit. Per exemple, en el cas de gasto, des del segle XVI que es diu. Ara bé, això no significa acceptar-ho tot. No acceptarem seguro (tenim assegurança) o robo (tenim robatori), ni mando (tenim comandament o control). 

També hi ha el cas d'arreglo. El diccionari admet arreglament, però arreglo té tant de recorregut i s'ha implementat d'una manera tan bèstia a la consciència del catalanoparlant, que es fa molt difícil creure que es pugui canviar l'hàbit. Esclar, és que no tenim arreglo 😏. Cal notar, però, que com passa en els casos anteriors, la paraula existeix en català, és a dir, gasto, apanyo, enfado i arreglo són mots catalans. El que fem és canviar la seva funció, de verb a substantiu. Amb tot, tu decideixes com dir-ho. A parer meu, seria una mal menor.

Una cosa que també cal recordar són els diferents registres que hi ha. Abans n'hem parlat. Per exemple, gasto podria conviure amb despesa, però cadascun al registre que li pertoca. 

Molts castellanismes no normatius, en canvi, farem bé d'evitar-los sempre, en qualsevol registre, perquè no sonen bé o són del tot innecessaris i, per tant, degraden la llengua. No hem de confondre la flexibilitat pròpia de la llengua col·loquial amb el fet de dir el que ens roti perquè, precisament, és un registre col·loquial. 

Al camp col·loquial tenim l'apartat del llenguatge juvenil. Aquí podem dir que normalment el tipus d'argot juvenil correspon a modes, de les quals en realitat són poques les paraules que perduren en el temps. Del llenguatge juvenil dels nostres pares i avis ha quedat, per exemple, guai (que la normativa encara no ha acceptat). En canvi, moltes altres expressions s'han oblidat, i quan les sentim ens sembla patètic que s'hagi parlat així. El cas és que molta gent diu que els joves parlen d'una manera ara i d'una altra d'adults. És cert. Però s'ha de diferenciar entre castellanismes del tipus quin pal, moguda o pollastre, d'altres com rajar, loquíssim, finde, liar, follón, etc. Els primers, passin o no de moda, no sonen malament en un registre col·loquial i juvenil, tot i que d'adults segurament faríem servir altres formes més genuïnes. Però els segons sí que són antinaturals en català, sigui quin sigui el registre. 

Cal dir, a més a més, que no és necessari intentar copiar cada cosa que es diu en castellà per intentar adaptar-la, perquè a vegades quedarà bé i d'altres haurem creat un monstre del tipus per lo menos, dintre de lo que cap, etc. Cada llengua té les seves pròpies dinàmiques. També s'ha de tenir cura en matisos que ens poden fer relliscar quan parlem. És normal tenir dubtes lingüístics, però els podem resoldre per tal de polir-nos una mica. Hem de desterrar la idea que no cal parlar bé el català o que el català col·loquial és igual com es parli. Com heu vist, ni un extrem ni l'altre.

També tenim paraules d'origen caló (la llengua dels gitanos), no acceptades, com molar, currar o camelar, però d'altres sí, com pirar-se, dinyar-la, halar o xaval. Aquests tipus de mots es fan servir en registres molt concrets d'àmbit col·loquial. Tant uns com els altres no haurien de ser un problema en aquest context.

En el cas dels anglicismes, aquests no considero que siguin un problema, perquè el risc que es perpetuïn al català de carrer de forma indefinida és baix. 

CONCLUSIÓ

Un cop arribats fins aquí, crec que pots fer-te una idea del català admissible i adient, que en comptes de restar pot sumar i facilitar al parlant que tingui menys embolics i inseguretats. Penso, sincerament, que amb els criteris exposats fins ara i amb la voluntat i l'esforç personal de cadascú, podem consolidar una consciència lingüística que permeti donar ales al català, sense por a ser corregits constantment i sense la inseguretat que fa tant de mal a l'hora de crear coses pròpies. 

La normativa és una guia molt útil i necessària, sens dubte, però mentre no estigui al dia i sigui més flexible en l'àmbit col·loquial, continuarem necessitant el nostre propi llibre d'estil.

Per últim, sisplau, quan vegis algú debatent sobre si una paraula o expressió té un origen castellà, mentre busca en referències escrites de l'any de la picor, fot el camp, ves-te'n. El català no està per aquestes bajanades.

EXTRA 

Entra a EL GAT SABERUT, història i curiositats a dojo!

PARLA CATALANA