verdader / vertader / veritable
A vegades ens fem un embolic per no investigar bé abans de jutjar. Tots volem polir la nostra llengua, cert, però s'ha de ser curós per a no espifiar-la. Com a exemple d'això tenim el cas d'aquests tres mots sinònims: verdader, vertader, veritable.
Potser ens sembla que verdader és una castellanada acceptada per la normativa, que vertader sona estrany i que veritable deu ser la forma més genuïna de dir-ho. Doncs no.
Antigament no es deia veritat, sinó vertat o verdat, que van derivar en vertader i verdader. La forma veritat és un cultisme que es va imposar, segurament gràcies a la influència eclesiàstica, per damunt d'aquestes dues formes populars. Vertader es va deixar de dir i va quedar arrelat el derivat verdader, perquè veritat no ha deixar cap derivat en la parla, no hi ha un veritader. En el cas de veritable, és una paraula d'origen francès. No és un mot que es trobi en català antic ni en els parlars actuals allunyats de la influència francesa, llevat de Barcelona i els seus voltants. Per alguna raó veritable va arrelar força a la capital, segurament per causa de l'empenta dels sectors intel·lectuals més puristes, per tal d'evitar verdader, que és molt semblant al verdadero castellà.
Per això hem de tenir cura quan bandegem una paraula del nostre vocabulari, tot i ser acceptada per la normativa. Primer, la normativa ha de ser una guia i cal acceptar-la. Segon, ens hem d'informar bé abans de jutjar què es pot dir i què no.
PARLA CATALANA
